Una de les bones notícies de les retallades és que les expectatives d’acabar amb les polítiques de talonari prenen més força que mai. Esperem que l’exercici d’austeritat obligui als responsables públics a replantejar quina ha de ser la seva actuació política, tot i que és trist que hagi calgut arribar a aquest extrem perquè es pugui intuir la necessitat d’un cop de timó.

Perquè, què ha passat fins ara? Que en aquells àmbits de gestió complexa, on la presència d’entitats privades és notòria, el més senzill era i és governar a base de subvencions. Això ho hem vist, per exemple, en la promoció de l’associacionisme: en lloc de crear les condicions per a facilitar l’associacionisme entre els ciutadans (hotels d’entitats, priorització de les associacions en els contractes públics, coordinació i suport interassociatiu), s’ha optat molt sovint per la simple i neta política de subvencions a activitats. Recordo un cas viscut en primera persona on, al demanar a un important càrrec públic més suport al moviment associatiu (perquè no s’havien tingut en compte els processos de desenvolupament comunitari iniciats per les associacions a l’hora de dissenyar un pla “oficial” de desenvolupament comunitari), aquest senzillament va respondre, indignat: -de què us queixeu, ja us vam donar una subvenció!

En el cas de la gestió de la diversitat religiosa, ha passat exactament el mateix. Subvencionem la mesquita per fer una jornada de portes obertes, subvencionem l’església evangèlica perquè fa repartiment d’aliments, i feina feta! Això ha estat molt evident (fins a extrems que ratllen la vergonya aliena) quan parlem per la gestió duta a terme pel govern espanyol. La supressió de la Dirección General de Asuntos Religiosos encara ha fet més visible que, quan parlem de religions minoritàries, la política de gestió de la diversitat religiosa es fa a través de les subvencions de la Fundación Pluralismo y Convivencia.

Ara, però, això s’ha acabat. Com a mínim, en la política catalana, on els ajuntaments i la Generalitat s’ho pensen més d’una vegada abans d’afluixar la mosca. I això que vol dir? Que haurem de començar a canviar de paradigma. I, de fet, també cal dir que, a casa nostra, juguem amb avantatge.

No ens cal descobrir de nou la sopa d’all: la Direcció General d’Afers Religiosos de la Generalitat fa temps que impulsa accions pròpies, amb un impacte poblacional molt superior al que poden aspirar les polítiques de repartidora, i un costos molt inferiors a aquests: edició de guies sobre diversitat religiosa, formació de treballadors públics, suport a institucions i serveis públics en els seus processos d’adaptació a la diversitat religiosa (hospitals, presons…), etc. En els ajuntaments, amb major o menor èxit, també tenim exemples de bones pràctiques: promoció del diàleg interreligiós, promoció de la participació de les entitats religioses en les dinàmiques comunitàries, reconeixement públic, assessorament administratiu…

El més important, finalment, és que cal ser conscients que això implica un canvi d’actitud. El polític de l’austeritat és el que no espera la trucada per a començar a dur a terme l’acció. Ja s’han acabat els temps de les inèrcies i els ralentís de l’administració. Ja no s’hi val el “qui dia passa any empeny”. No podem esperar a tenir el problema cremant damunt la taula, o passar la pilota a l’administratiu, o la regidoria del costat. Ara cal coratge, iniciativa, persistència, creativitat, compromís, tremp i energia. I fer-ho, com diuen al Polònia, amb il•lusió!

Ja fa temps vam comentar el paper de l’exèrcit en les processons de Setmana Santa. M’havia quedat l’espineta clavada, però, de fer una ullada a la normativa, sobretot tenint en compte que no fa ni un any es va aprovar el nou reglament d’honors militars, que ha fet girar com un mitjó la relació entre religió i exèrcit en aquest àmbit. Us proposo, doncs, fer una mirada comparativa a les dues normatives, la derogada i la vigent, per a veure com ha evolucionat.

La normativa derogada és el Real Decreto 834/1984, de 11 de abril, por el que se aprueba el Reglamento de Honores Militares.

En aquest cas, ens interessa aquesta part:

TÍTULO VIII.
HONORES ESPECIALES.
CAPÍTULO I.
HONORES AL SANTÍSIMO SACRAMENTO.

Artículo 58.

Al Santísimo Sacramento le serán tributados los honores militares de arma presentada e Himno Nacional (primera parte completa).

Artículo 59.

Toda fuerza formada que asista a la Santa Misa adoptará la posición de descanso desde su iniciación hasta el Sanctus, de firmes desde este momento hasta la Consagración. Terminada ésta se pasará a la de presenten, mientras se interpreta el Himno Nacional (primera parte completa), reintegrándose a la de firmes hasta la comunión del sacerdote, para posteriormente adoptar la de descanso hasta el final de la Misa.

No obstante, la fuerza no armada podrá adoptar la posición de descanso a discreción y, si las instalaciones lo permiten, la ocupación de asientos.
CAPÍTULO II.
EN CELEBRACIONES DE CARÁCTER RELIGIOSO.

Artículo 60.

Con motivo de celebraciones de carácter religioso con tradicional participación castrense, las autoridades militares podrán designar piquetes o escoltas adecuados al acto. Ante la presencia del Santísimo Sacramento, la fuerza designada rendirá los honores previstos en el artículo 58 y ante la presencia de imágenes sagradas adoptará la posición de firmes.

Com es pot veure, la vella normativa:

• Reconeixia l’obligació de retre honors a un símbol religiós per se
• No reconeixia el dret a la no participació individual per motius religiosos

No està mal, per ser un text de 1984! Sort que la Constitució empara la no confessionalitat de l’estat! En tot cas, s’entén per la complexa situació del moment, tot i que potser no calia esperar al 2010 per a modificar aquest aspecte.

La normativa vigent, en canvi, és el Real Decreto 684/2010, de 20 de mayo, por el que se aprueba el Reglamento de Honores Militares.

D’entrada, el més destacat és la desaparició de l’apartat “Honores especiales”. De fet, el text que fa referència al fet religiós es recull aquí:

DISPOSICIÓN ADICIONAL CUARTA. Participación en actos religiosos.

1. En los actos oficiales que se celebren con ocasión de honras fúnebres, además de los honores que correspondan, se podrá incluir un acto de culto católico o de la confesión religiosa que proceda, teniendo en cuenta la voluntad que hubiera expresado el fallecido o, en su caso, la que manifiesten sus familiares.

Por tratarse de actos en los que se interviene en representación de las Fuerzas Armadas, la asistencia a los mismos tendrá consideración de acto de servicio.

2. Cuando se autoricen comisiones, escoltas o piquetes para asistir a celebraciones de carácter religioso con tradicional participación castrense, se respetará el ejercicio del derecho a la libertad religiosa y, en consecuencia, la asistencia y participación en los actos tendrá carácter voluntario.

És interessant l’evolució que s’ha fet, ja que ha desaparegut el dret a honors del Santíssim Sagrament, i amb ell tota iniciativa religiosa per part de l’exèrcit (ep, i de la Guàrdia Civil!). Així, sempre s’entén que l’exèrcit participa en celebracions religioses, que organitza un tercer. Aquest tercer pot ser el Ministeri de Defensa (en cas, per exemple, dels funerals per un soldat mort, quan la família sol·liciti la celebració religiosa) o bé una organització religiosa, sempre i quan aquesta participació sigui tradicional (això exclou els no catòlics) i sigui autoritzada.

Pel que fa a la no participació per motius religiosos, cal fer notar una diferència: si és un acte oficial (punt 1) l’assistència és obligatòria, mentre que si no és un acte oficial (punt 2) l’assistència és voluntària.

És evident, com podem veure, el salt que s’ha fet d’una normativa a l’altra. Tot i això, cara enfora, segurament costarà percebre’n les diferències. Ara que ve Setmana Santa, tornarem a veure soldats a les processons, i ens tornarà a semblar estrany. No hi ha, tanmateix, massa solucions a aquest fet, molt em temo…

P.D. Buscant una foto per a il·lustrar el post (Processó de Corpus de Granada, 1978), he trobat un interessant article sobre el tema, on a més es recullen diversos incidents per incompliment, per part de les forces armades, del reglament del 2010. Un l’adjunto aquí. Encara queda molta feina per fer!

Un exercici que m’agrada fer és visitar les pàgines web dels ajuntaments. Ja fa anys que existeix aquest gènere (que relaciona comunicació pública, disseny gràfic, publicitat, periodisme…) i, mica en mica, una sèrie de tendències s’han anat consolidant en aquest sector del disseny web. No les destacaré totes, sinó que em vull centrar en un aspecte en concret: els directoris. Sí, a les webs municipals és prou comú trobar-hi directoris, amb adreces, telèfons, correus electrònics… A voltes són només referències dels propis departaments de l’administració, però molt sovint hi ha també les dades de les entitats, dels serveis, o d’altres tipus de recomanacions. En el meu cas, jo el que busco, quan miro els directoris, és si surten les entitats religioses, i on hi surten. I gairebé podria dir que ja n’he pogut definir tota una tipologia.

El primer tipus és el “clàssic”: les entitats religioses surten a “telèfons d’interès”. Així, al costat dels bombers, i de la brigada municipal, hi ha les dades de la parròquia. Un model, com veiem, que encara veu en el rector un servei “d’urgències” (i on, en general, només hi acostumen a figurar els catòlics).

El segon és el “participatiu-no classificat”. En aquest cas, les entitats religioses consten en el fitxer general d’entitats del municipi, però de forma força opaca: com sé jo si l’Associació Cultural Marroquina de Corró del Mig és la mesquita, o no?

El tercer és el “ens hi vam posar, però ho vam deixar a mitges”. Aquest fenomen taxonòmic es produeix quan es crea un apartat específic “Entitats religioses” o bé “Serveis religiosos” o “Llocs de culte” però el pobre tècnic no té les dades d’aquest àmbit, de forma que sols hi introdueix la parròquia i, com a molt, la Sala del Regne, perquè ja fa temps que hi passa per davant a l’anar a buscar als nanos a l’escola.

El quart és el model “trobaràs la informació, però acabaràs amb tendinitis al dit”. Aquest és el propi d’aquelles webs absolutament jerarquitzades, on s’ha d’anar a la web de l’ajuntament, després a “La nostra ciutat”, després a “Coneix la ciutat”, després a “Participa!”, després a “Les nostres entitats” i, si no t’has perdut pel camí, i no has acabat abduït per la “Visita virtual al castell de la muntanya en 3D”, o has acabat sol·licitant el carnet d’amic del comerç del Barri Nou de Sant Eustaqui de la Trompa, llavors, en funció del que hi trobis, hauràs d’anar al punt 1, 2 o 3 que hem descrit abans.

Finalment, el cinquè, molt minoritari, és el que informa de les diverses entitats religioses o centres de culte, amb facilitat i prou informació per a poder contactar-hi.

Molt intel·ligentment em preguntareu, encuriosits: -si és així, perquè continues mirant les webs municipals, a la recerca de les entitats religioses? La resposta és evident. No és possible no comunicar i, admetent cert marge de prejudici (pot ser una qüestió de disseny web, o de manca de comunicació entre àmbits municipals), a partir d’aquesta breu observació podem intuir el paper de la diversitat religiosa en l’agenda pública municipal.

Molts dels que seguiu aquest bloc sabeu prou bé que Pneuma és un projecte personal, d’emprenedoria, i de desenvolupament professional. Un projecte d’empresa que va més enllà dels objectius estrictament econòmics; hi ha objectius personals, socials i, per què no, de país. Paradoxalment, aquests tres darrers objectius no diferencien Pneuma, sinó que precisament el situen a bord del mateix vaixell on es troba una gran part dels emprenedors de casa nostra.  Gent que del seny n’ha fet rauxa, embrancant-se en projectes de risc i cost personal, però que finalment són els que fan sentir viu el país, creant espais on fer possible el desenvolupament de nous espais econòmics, laborals, empresarials, gràcies a propostes innovadores, fresques i desacomplexades.

L’emprenedor, però, i sobretot si parlem de l’emprenedor en solitari, és una persona fràgil. Potser algú ha tingut la sort de néixer emprenedor, però la majoria n’hem hagut d’anar aprenent, si és que realment ho hem fet. I aviat veus que l’èxit de la teva empresa depèn, principalment, de dos factors: de la capacitat de fer feina, i de la capacitat de deixar-te ajudar. I qui millor et pot donar un cop de mà, que aquell que comparteix amb tu la mateixa experiència? No ens ha d’estranyar, per tant, l’efervescència a Catalunya, els darrers anys, de grups d’emprenedors, sovint de caire més o menys informal, on aquests assenyats arrauxats comparteixen experiències, dubtes, creen xarxa i, si es pot, generen complicitats, simbiosis, i nous projectes de cooperació.

El post d’avui vull dedicar-lo a un d’aquests grups, del que Pneuma n’és membre: Hètika.

Hètika és un grup que reuneix diversos emprenedors de la comarca del Baix Vallès (no recordeu que Pneuma va néixer a Mollet?). Agrupa projectes de molts tipus, tant pel que fa al sector (primari, secundari, serveis), com pel que fa a la dimensió, a l’àmbit, al producte, als destinataris… Allò que ens uneix són les ganes de compartir, la passió pel que fem, i l’objectiu comú de fer créixer els nostres negocis. Ens reunim periòdicament, i compartim experiències, estratègies, notícies…

A banda de passar una molt bona estona (tampoc no ho negarem), la pertinença a un grup d’emprenedors et permet enriquir el teu projecte: les accions que emprens són més contrastades, i sovint descobreixes que l’horitzó empresarial del negoci és més ampli que el que havies imaginat en un primer moment. Alhora, descobreixes que les dificultats i les incerteses no són exclusives del teu projecte, i que, què vols fer-hi!, senzillament van amb l’ofici.

I és que el treball en xarxa, com tantes i tantes vegades es repeteix (però no sé fins a quin punt s’escolta), és indubtablement l’estratègia de futur. Cooperar, col·laborar, intercanviar, articular, compartir… Digueu-li com vulgueu, però no ho deixeu per a demà.

Si voleu saber-ne, més, tenim un grup a LinkedIn, a http://www.linkedin.com/groups?gid=3662558

Ahir a la nit ja va començar a córrer, i avui ja és oficial: el Consell de Govern nomenarà avui Xavier Puigdollers com a Director General d’Afers Religiosos.

Advocat i militant d’UDC, Puigdollers arriba al càrrec amb un significatiu currículum darrere. Al meu entendre, d’aquest currículum en destaquen tres elements: en primer lloc, que el càrrec de Director General no li és nou. Durant el govern Pujol ja havia estat director de la DGAIA, una direcció, sense ànims de desmerèixer, força més complexa que la DGAR. Això significa que, malgrat que hagi estat un dels nomenaments tardans, segurament podrà prendre ben aviat les regnes d’Afers Religiosos, sense que el procés d’adaptació hagi de ser gaire llarg.

En segon lloc, té una notable trajectòria, com han fet notar els diversos mitjans de comunicació, dedicada a l’atenció dels discapacitats. Això ha fet pensar a alguns que el nou director tindrà un enfocament més social, contra la gestió d’una Montserrat Coll més filosòfica. Lamento no entendre aquest argument perquè, precisament, els set anys de l’anterior gestió em costa de qualificar-los de filosòfics, si tenim en compte l’impuls que s’ha donat en l’atenció a les minories religioses, i als col·lectius amb més dificultats. En tot cas, sí que penso que l’experiència en l’àmbit social, un camp on la col·laboració entre administració, entitats i empreses és bàsica i central, li pot facilitar molt les eines per a impulsar accions amb un caràcter més col·laboratiu, interdepartamental i participatiu.

Finalment, en tercer lloc, em sembla que no m’erraré gaire a l’afirmar que la seva responsabilitat com a conseller de districte, a l’Eixample de Barcelona, segurament li haurà imprès caràcter. Per a qui no ho conegui, l’administració municipal de Barcelona és un conglomerat social d’una gran complexitat, amb una infinitud d’organismes, consells, departaments i comissions, on hi coincideixen càrrecs polítics, tècnics municipals i representants d’associacions i entitats. El polític barceloní (més enllà dels que poden dedicar-se exclusivament a les tasques del grup municipal) és algú que aviat aprèn a moure’s en un entorn complex, elàstic, en constant canvi, on sobretot cal comunicar, relacionar-se, intercanviar. Aquest bagatge, a la DGAR, li hauria de permetre desenvolupar una labor molt efectiva, i amb un important impacte comunicatiu, un element encara pendent pel que fa a la gestió dels Afers Religiosos.

A partir d’ara comença una nova etapa a la DGAR. Sobre la taula, Puigdollers es trobarà amb dos grans problemes: la llei de centres de culte (recordem que s’està desplegant, però que la Vice-presidenta ja ha dit que es reformarà, mentre des d’Europa es qüestiona si es protegeixen prou els drets de les minories religioses) i la retallada pressupostària general de la Generalitat, que en el cas de la DGAR, una direcció amb recursos ja d’entrada molt limitats, pot tenir resultats desastrosos.

Ho seguirem!

(la imatge l’hem treta de la web de La Tutela, fundació de la que Puigdollers n’és president)